Llei d'Ohm

La llei d'Ohm estableix que el corrent que travessa un circuit elèctric és directament proporcional a la diferència de potencial que hi ha entre els seus extrems i inversament proporcional a la resistència del circuit.[1]

En termes matemàtics la llei s'expressa per mitjà de l'equació:[1]

on V és la caiguda de voltatge o diferència de potencial i I és el corrent. L'equació dona com a resultat la constant de proporcionalitat R, que és la resistència elèctrica del circuit.

Per a components com les resistències la llei es compleix per un gran interval de valors de corrent i voltatge, però en depassar certs límits es perd la proporcionalitat directa per efecte de la temperatura dissipada pel circuit per efecte Joule

Al Sistema Internacional d'Unitats la unitat utilitzada pel corrent és l'ampere (simbolitzat com A), per la diferència de potencial és el volt (simbolitzat com V) i per a la resistència s'utilitza l'ohm (simbolitzat Ω).

Aquesta llei va rebre el seu nom en homenatge al seu descobridor, el físic alemany Georg Ohm, que el 1827 va publicar en un tractat les seves experiències i mesures resultants d'aplicar diferents voltatges i corrents a circuits simples amb diferents longituds de cable. L'equació que va presentar per explicar els seus resultats experimentals era més complexa que la que es presenta més amunt, que no va existir fins que el 1864[2] es va definir una unitat per a la resistència elèctrica.

  1. 1,0 1,1 «Llei d'Ohm». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. El 1861 la British Association for the Advancement of Science va crear a la seva reunió de Manchester un comitè per fer un informe sobre l'estandardització de la resistència elèctrica, el 1864 aquell comitè va crear una unitat per a la resistència. El 1872 la unitat va rebre el nom d'ohm.

© MMXXIII Rich X Search. We shall prevail. All rights reserved. Rich X Search